Història

La comarca ha pres el nom referit precisament al lloc de Barberà, que documentalment apareix per primera vegada l’any 945 amb l’especificació de Campo Barberano, malgrat que s’han trobat restes que atesten el seu poblament en època romana. D’altra banda, els primers documents relatius a la comarca es refereixen a Barberà: l’esmentat del 945 recull la donació, feta pel comte Sunyer i la seva muller Riquilda al monestir de Santa Cecília de Montserrat, de l’església de Sant Pere d’Ambigats, amb les terres conreades i ermes del seu voltant, juntament amb els delmes i les primícies. El segon document conegut referit a la comarca és del 1012, en el qual hom esmenta ja el castrum de Barberà.

El lloc fou repoblat probablement a mitjan segle X i és versemblant que en aquesta època Sal·la de Sant Benet ocupés part del territori i hi bastís un primer castell, el qual el 1012 posseïa el seu net Sal·la de Santa Perpètua. Despoblat i abandonat vers la segona dècada del segle XI l’any 1033 en la venda del castell de Montclar, Barberà només és esmentat com a topònim, no com a castell—, tornà a ser recuperat a mitjan segle XI gràcies a l’acció del comte Ramon Berenguer I, que donà en feu a Arnau Pere de Ponts el “puig de Barberà” amb la condició que hi construís un castell i colonitzés el lloc, juntament amb Prenafeta. Al cap d’uns quants anys, el 1067, possiblement per tal de reforçar l’acció colonitzadora d’Arnau Pere, el comte Berenguer Ramon II aconseguia el suport d’Ermengol IV d’Urgell en donar-li en feu Barberà. Aquest últim comte, amb consentiment del de Barcelona, infeudava el castell novament a l’esmentat Arnau Pere, el qual —vers el 1086—, quan ja havia reconstruït el castell i havia repoblat el lloc amb diverses famílies procedents del comtat d’Urgell, fou objecte d’una acció sarraïna en la qual perdé la vida, i que, d’altra banda, desbaratà aquells esforços repobladors.

Fou, però, a la fi de la primera meitat del segle XII que l’acció repobladora degué ser duta a terme amb eficàcia, després que el 1132 Ermengol VI concedí el castell de Barberà a l’orde del Temple, i que Ramon Berenguer IV confirmà aquesta donació poc temps després. A l’hora d’establir-se a Barberà, els templers toparen amb les pretensions de Pere de Puigverd, descendent de l’esmentat Arnau Pere; aquest enfrontament fou resolt judicialment pel comte Ramon Berenguer IV el 1157, tot respectant els drets de Puigverd i possibilitant l’establiment dels frares cavallers, els quals crearen el 1172 la comanda de Barberà, que perdurà fins a l’extinció de l’orde el 1312.

Al llarg del segle XIII els templers adquiriren els drets dels Puigverd i bastiren l’edifici del convent a la banda de migdia del turó, on, a la part més elevada, els Puigverd tenien el seu castell consistent bàsicament en una torre circular, de la qual avui encara queden restes, i que després fou integrat en les dependències de la casa templera.

La comanda de Barberà tingué un important patrimoni territorial escampat per diversos llocs de la contrada i especialment a Vallfogona de Riucorb i a l’Espluga de Francolí, on es crearen preceptories dependents de la casa mare de Barberà. Així mateix, a la fi del segle XII, amb les donacions que Berenguer de Monells havia fet en ingressar a l’orde s’organitzà una sotspreceptoria al Rourell (Tarragonès) que perdurà fins el 1248, en què els frares suprimiren la comanda i alienaren el domini.

Després que els templers de Barberà fossin agafats i empresonats pel veguer de Montblanc a la primeria del desembre del 1307, els béns de la comanda foren administrats per oficials reials, fins que el 1317 passaren a l’orde de l’Hospital, després d’haver-se aconseguit un acord general sobre aquests béns entre el papa Joan XXII i Jaume II. El 1319, en organitzar-se el gran priorat de Catalunya de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, Barberà subsistí com a comanda pròpia, que arribà a ser, a partir de la segona meitat del segle XIV, una de les més riques de l’orde a Catalunya. Fou regida des del 1366 i durant trenta anys per fra Guillem de Guimerà, que, a més d’ampliar els seus dominis territorials i jurisdiccionals, realitzà importants obres d’engrandiment de l’antiga casa castell dels templers, especialment a la part septentrional, coneguda pel Palau Nou del Prior, i de la qual al començament del segle XX encara restaven diversos panys de paret i una portalada; a la dovella d’aquesta portalada hi havia esculpides les seves armes. Havent finat en aquesta casa, el prior Guillem de Guimerà hi fou inhumat en un senzill sepulcre gòtic que, instal·lat en una antiga fornícula de l’antiga capella de Sant Joan, fou traslladat al Museu Diocesà de Tarragona, on es conserva actualment.

Al segle XVI la comanda hospitalera de Barberà integrà la Cambra Prioral i anà perdent importància davant l’absentisme del prior, malgrat que durant els segles XVII i XVIII l’orde procurà de tenir en condicions l’edifici de la casa convent. La comanda hospitalera subsistí fins al començament del segle XIX. L’edifici passà a propietat de l’estat, el qual, el 1858, el cedí al municipi, i a partir del 1859 s’hi instal·laren les escoles públiques de la vila. És conegut amb el nom del Castell i conserva encara alguns elements artístics interessants, malgrat que una part important de les seves dependències, com el Palau Nou del Prior, han estat enderrocades.

Història de Barberà de la Conca